You are viewing skaps

Teaser

dan02


«I un bon dia, per sorpresa i sense previ avís, abans del que ningú s'esperava i prou tard perquè no fòssim a temps de fer res, el món es va aixecar embolcallat d'espessos núvols que només molt de tant en tant deixaven passar els rajos del Sol, una llum tèrbola i opaca. De vegades, aquells núvols engendraven tempestes, huracans i coses pitjors que no s'havien vist fins llavors i no sabíem com anomenar però que ho destruïen tot al seu pas fins que s'acabaven evaporant en la humitat que ho impregnava tot.
Els més dèbils van morir aviat en aquella atmosfera irrespirable; els més forts aguantaven la xafogor com podien, però el món s'ensorrava al seu voltant i els que resistien ho feien amb la íntima convicció que no hi havia res a fer. Ara sí, els cotxes van deixar de circular, els avions no es van enlairar i les xemeneies de les fàbriques es van mostrar inactives per primer cop des que, molts anys enrera, s'havien aixecat com a prova del nostre poder i la nostra capacitat; tot plegat no va tenir absolutament cap efecte, i el pas dels dies, dels mesos i dels anys sense que s'experimentés cap millora va deixar clar que allò no era temporal, sinó definitiu.
Cada cop érem menys, i coses terribles, cruels i inhumanes van passar allà on ens vam deixar portar per la desesperació, que era gairebé a tot arreu. La fi estava a prop i no hi havia esperança digna de tal nom.
Però el món és molt gran, les persones continuàvem sent capaces tant del millor tant com ho érem del pitjor, i en un racó del nostre cor, encara hi havia espai per a la meravella...»

Tags:

Sanseacabó!

dan02


Hi ha finals de sèrie que sembla que directament se'n fotin de l'espectador (Twin Peaks), d'altres nihilistes i depriments (Expediente-X), n'hi ha de precipitats corre-que-això-s'acaba (Star Trek Voyager), alguns traeixen l'essència de la sèrie (Ally McBeal o Star Trek Enterprise), i n'hi ha, finalment, que sense ser res de l'altre món si més no són respectuosos amb el que els ha precedit fins el moment i posen punt final a la narració amb nota alta (Millennium, Star Trek DS9 i Star Trek La Nova Generació).

Si els guionistes de Lost s'han esmerat en alguna cosa durant aquests anys ha estat amb deixar-nos intrigats i bocabadats amb els finals de temporada, amb excepció certa però del de la segona (de l'estació antàrtica de Penny mai més no se'n va tornar a parlar...); són especialment intensos els finals de la primera i la cinquena temporades, que no aixafaré aquí per si de cas estem a temps de fer algun/a nou/va lostie...

Una altra constant en el món de les sèries ha consistit a fer que la narratives descrigués un cercle complet, un full circle, mimetitzant o evocant tant com fos possible el punt de partida. A Ally McBeal, per exemple, la cançó que se sentia sonar al bar mentre els personatges s'acomiadaven al carrer era la primera cançó que havíem sentit tot just començar, en aquella seqüència en què explicaven l'idil·li d'Ally i Billy, us en recordeu? Es tractava de Neighborhood, per cert...

I així, la narrativa de Lost també descriu un gir espectacular per tornar, d'alguna manera, al punt de partida, no només argumentalment sinó també filosòficament, adreçant una inquietud important dels seguidors present gairebé des del primer moment. Pel camí, es reinterpreten alguns dels moments més impactants o emotius viscuts fins aleshores pels personatges i per nosaltres, com a espectadors. Recordeu, al final de la primera temporada, la imatge de Jack i Locke treient el cap per l'escotilla i mirant d'esbrinar què hi havia allà abaix? Vau sentir la mateixa sensació que Jack quan va trobar el taüt buit del seu pare? Recordeu l'expressió de sorpresa de John Locke quan es va adonar que podia caminar tot just estavellar-se l'avió? Al final del túnel, Juliet li havia dit a Sawyer podem prendre un cafè, o ens podem tocar... Llavors no tenia sentit, ara sí que en té...

Pel camí hem perdut molt, moltíssim; només cal veure quants d'aquells que es van estavellar amb l'Oceanic 815 aconsegueixen deixar l'Illa (sorpresa!). Alguns (la majoria) han mort, d'altres s'han estimat més quedar-se enrera...

Però s'ha acabat. Quan el gos Vincent va sortir dels arbres de bell antuvi per llepar l'heroi caigut mirant de despertar-lo, allò, amb l'encertat score de Michael Giacchino [*], era el final. Els ulls que s'obrien, ara es tanquen; un avió va caure, un altre aixeca el vol...

Les últimes imatges, sense música, ens mostraven les restes del fussellatge de l'Oceanic 815 a la platja...

P.S. Premi especial als guionistes pel tractament del personatge de Ben; havia començat com a més dolent entre els dolents, pervers, manipulador i insensible, però el vam començar a fer nostre amb la mort d'Alex... Al final de tot, no el tenim amb els bons, però els seus pecats li són perdonats, i si per ell això és important, per nosaltres també...

[*] Volem ja les bandes sonores de la cinquena i la sisena temporades! Els temes de Jacob, de Richard Alpert, l'score amb què s'obria i es tancava aquest últim episodi...

Tags:

Quin patir!

dan02


Comença a descarregar! Confio que d'aquí a quatre/cinc hores, que és quan ho he de menester, estigui a punt... No, no és que em descarregui els episodis (aquest The Final Journey és un resum d'una hora i mitja de tota la sèrie) per duplicat, o sí... quan els compres a l'iTunes en alta definició, un dòlar més que en definició estàndar, et descarrega igualment aquesta segona versió per utilitzar-la a l'iPod o l'iPhone, o l'iPad ja posats...

Lo ideal, aquí, seria disposar d'un TV amb entrada HDMI al qual poder connectar un AppleTV, una mena de disc dur multimèdia que pots sincronitzar amb l'iTunes, per poder-ho veure en la pantalla gran. De tota manera, la de l'ordinador no és pas petita (22") de manera que ho disfrutaré prou. Un cop acabat LOST, però, em pregunto si continuaré baixant continguts de l'iTunes. El preu està bé, potser ara que està caient l'euro picarà una mica més la butxaca, i resulta molt convenient poder disposar dels fitxers de seguida, sense talls per anuncis i en la millor qualitat, però té un problema des del meu punt de vista una mica greu... no els pots compartir!! I a mi, que sóc de "deixar" coses (una altra cosa és que me les tornin, com els DVDs de la 1a temporada, que vaig prestar fa 3/4 mesos i encara és hora), o d'engegar-les a la biblioteca un cop els ha vist tothom que hi pot estar interessat, doncs em sap greu no tenir aquesta opció....

Així doncs, un cop toqui desintoxicar-se dels nàufrags de l'Oceanic 815, a veure cap on tiro. Si em decanto pel suport físic, tinc pendents d'acabar Doctor en Alaska (em falten dos temporades) i Urgencias (només he vist les dues primeres), a més de la 6a de House quan surti i altres coses que tinc pendents, per exemple al darrer viatge a Madrid vaig comprar la caixa daurada de Twin Peaks. Em canvi, si em decanto pel suport digital, hi ha coses molt interessants... Em poso primer amb Glee o amb V? Tinc ganes de veure Doctor Who des de l'etapa de Christopher Eccleston, i aquí és molt difícil que es publiqui en DVD. També voldria veure Battlestar Galactica, aquesta em consta que es pot trobar sencera en DVD, però, et pots fiar del doblatge?? I què passa amb Fringe? Per una banda m'atreu venint de qui ve, però de l'altra em sembla massa gore pel meu gust, i el plantejament em recorda massa també amb Expediente-X, tot i que amb "mitologies" completament diferents, òbviament....

Tags:

Una última teoria boja!

dan02


Inevitablement, quedaran coses per explicar amb el final de LOST, tot i que, segons El Periódico (http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=716029&idseccio_PK=1013) la versió en DVD del darrer capítol contindrà 20 minuts més per "explicar" enigmes... penso, però, que no han interpretat bé la nota de la productora, em quadraria més que aquest temps afegit sigui en forma de declaracions dels productors (Team Darlton, Carlton Cuse & Damon Lindelof) o similar que no pas d'un afegit a la trama...

Entre aquestes (i també s'adrecen a http://www.ew.com/ew/article/0,,20313460_20387337_2,00.html, tot i que la interpretació que hi dónen és diferent) hi ha el problema de Walt, els nens i la infertilitat a l'Illa. Sobre si Walt era o no especial se'n va parlar molt a la sèrie les dues primeres temporades, i sobre el problema de fertilitat que va portar Juliet a l'illa, a la tercera i la quarta, però després mai més se'n va saber. Misteris sense resoldre? O és més aviat que n'hem de fer la nostra pròpia lectura? Com que la primera opció resultaria frustrant, voto per la segona!!

Potser Walt tenia poders "especials" o potser no, si Hurley i Miles els tenen bé prou podia ser també el seu cas, però si era així, com és que el van deixar anar tant alegrement? I a més, per què els altres van intentar segrestar Claire? Només per fer-hi experiments o també per quedar-se amb el nadó que havia de néixer? I per què van posar un especial interès a segrestar els nens que anaven a la cua de l'avió? Després els hem vist un parell de vegades amb Cindy l'hostessa, però no han tingut gaire pes en la trama tot i que en el seu moment semblava d'allò més misteriós, us enrecordeu de com es desesperava Ana Lucia quan veia desaparèixer o morir els membres del seu grup, els de la cua de l'avió, un a un?

Potser tot plegat lliga amb l'altre problema, el de la infertilitat. Per què no hi podia haver naixements a l'Illa? Potser que ens preguntem... des de quan?? Perquè la mare d'Ethan bé prou que no va tenir cap problema al respecte, us hi heu parat a pensar? Doc Jensen, a la columna d'EW.com que he enllaçat abans, ho atribueix a la insatisfacció de Jacob amb els Altres, possiblement per haver-se deixat enganyar i haver acceptat Smokey com a líder a l'ombra pensant que era en Jacob (segueix sense quadrar-me, en Richard no ho sabia??), però jo hi trobo una altra explicació més prosaica, que no és original, ho reconec, perquè ho he vist en algun enllaç de la xarxa... Jughead!! És a dir, la bomba nuclear que va fer petar Juliet al final de la cinquena temporada. Val que no va "explotar", però, pot ser que deixés alguna mena d'emprenta radioactiva que expliqués les malformacions i avortaments? Recordem també que en Ben va tenir càncer, que li va operar en Jack... O potser alguna combinació de la radiació de la bomba amb la radiació electromagnètica present a l'Illa? Potser en comptes de portar Juliet per fer experiments, n'haurien tingut prou d'engegar un comptador Geiger...

I això lliga amb l'altre problema, amb el dels nens. Per què tant d'interès a segrestar-los i apartar-los dels seus progenitors?? Molt senzill!! Si els Altres no poden tenir nens perquè les mares no arriben a completar la gestació (i moren!), quant de temps els quedaria abans d'extingir-se del tot? I com ho poden evitar? Segrestant nens com més "petits" millor per tal d'inculcar-los, de bon principi, la seva filosofia de viure i les seves maneres de fer, tal com devien fer amb Ethan quan es van carregar la Iniciativa Dharma amb la Purga o com, sense anar més lluny, havien fet amb el mateix Ben des que en Richard l'havia trobat al bosc quan fugia del seu pare....

Partint dels mateixos referents, el columnista d'EW.com a què feia referència abans, Doc Jensen (trobaré a faltar llegir els seus "recaps" i columnes d'opinió cada setmana a Totally Lost), i servidor de vostès hem arribat a conclusions diferents. I per mi, lluny de resultar un entrebanc, suposa un argument a favor de LOST: els forats de guió, que hi són i no crec que siguin premeditats, permeten "projectar-hi" les idees de cadascun per tal de trobar-los versemblança. No sé on llegia aquests dies que, amb la influència d'Internet, LOST ha inaugurat una nova manera de "narrar" en la ficció televisiva. Ja veurem si l'exemple s'estèn o queda en no res: TWIN PEAKS només n'hi ha hagut una (allò de WILD PALMS va ser una còpia barata) i ja han passat vint anys (!!!), però haurien existit EXPEDIENTE-X (recordem que David Duchovny va tenir un paper secundari sucós en la sèrie de Lynch) o MILLENNIUM sense aquest precedent?

Ja veurem quina continuïtat té LOST, amb el fracàs que ha experimentat FLASHFORWARD segurament veurem més aviat còpies de GLEE que no pas dels nàufrags de l'Oceanic 815. De moment, si més no, felicitem-nos per l'experiència viscuda....

Tags:

Previously, on LOST...

dan02


Senyores i senyors, això s'acaba! D'aquí quinze dies caurà el teló sobre, no diré que la millor però sí que una de les més addictives sèries de TV dels darrers anys i potser de tots els temps?! Ben pocs fenomens com el de LOST, o PERDIDOS si us ho estimeu més, hi ha hagut en la història del gènere. Però permeteu-me que comparteixi amb vosaltres alguna teoria estrambòtica abans del final...

En el seu moment vaig fer una recopilació dels que em semblaven els millors moments de la primera i la segona temporades (em temo que la meitat dels enllaços ja no funcionen, a veure si m'entretinc a renovar-los), més enllà tot ens sóna a ja vist i és difícil destacar moments concrets, amb alguna excepció (vegeu-ne el vídeo).

Tot va començar, ho recordareu, quan el vol 815 de la companyia Oceanic Airlines, que havia sortit de Sydney i es dirigia a Los Angeles, s'estavellava a una illa aparentment deserta enmig de l'oceà. Després d'uns primers dies de desconcert, i tot esperant que un moment o altre els rescatessin, els supervivents es van instal·lar primer a la platja i després en unes coves amb aigua potable, fent mans i mànigues per sobreviure en un entorn no del tot hostil, sense gaires depredadors excepte un monstre misteriós i óssos polars sortits de vés a saber on, però d'allò més estrany pels urbanites que eren la pràctica totalitat d'ells.

Fins aquí sembla d'allò més senzill, oi? Uns nàufrags abandonats en una illa i desitjosos de sortir-ne, res que no haguem sentit mil vegades abans. Doncs no, perquè ben aviat la cosa es va complicar: misterioses aparicions de difunts, l'escotilla, els Altres, les estacions, la iniciativa Dharma, la malaltia que fa que les dones embarassades passin a millor vida, Not Penny's boat [*], el carguer, els sis d'Oceanic, Jughead, Ajira Airways, no-sé-què d'un fum negre (segur que algú que fuma purs havans enormes com el dels Rei)... Un embolic!! Total, que li ha sobrat almenys un parell de temporades i li ha faltat planificació de bon principi que ens hauria estalviat no forats argumentals, sinó autèntics túnels de l'AVE. Un parell d'exemples que fan passar per misteriosos però que si no tenen explicació és més aviat perquè no tenen sentit i, per compensar, un exemple del contrari.

Tot just començar la segona temporada els nàufrags descobreixen una estació de la iniciativa Dharma amb un rebost ben assortit d'aliments i begudes, tots ells amb el logotip polidet que identifica als Dharma. D'on sortia tot plegat? Fàcil, d'un helicòpter o avioneta que vés a saber com sorteja els inconvenients que la Illa posa a tothom que hi vol arribar i que es dedica a llançar paquets de comestibles sobre els nàufrags desprevinguts. Això per si mateix ja és prou increïble, però encara ho és més des que vam descobrir, un any més tard, que els Altres liderats per Ben no eren pas la Iniciativa Dharma com ens pensàvem, sinó els habitants originals de la Illa que van assassinar a tots els Dharma i es van fer amb les seves vivendes i estacions. Ja, és clar, cap problema, i com que en quinze anys ningú no se n'ha adonat a l'altra banda de l'oceà els hi continuen enviant subministraments com si res, no?!

Relacionat amb això, i com a segon exemple, em preocupa enormement el triangle Jacob/Richard/Ben des que ens assabentem que en realitat és inexistent i que Smokey es va posar pel mig. O no? Durant la tercera temporada ens indueixen a pensar (ens fan creure sóna un pél brusc) que Ben, com a líder dels Altres, actua a les ordres d'un misteriós Jacob, i que en Richard és una mena d'assessor de Ben alhora que intermediari entre Ben i Jacob. El corol·lari lògic que podem assumir, entre d'altres, és que Jacob va ordenar assassinar els membres de la Iniciativa Dharma. Ara bé, després de la visita de Locke a la cabanya, ens adonem que Ben en realitat actua pel seu compte i que la Purga devia ser més aviat una revenja personal. Però, llavors, què hi pinta en Richard pel mig si després hem sabut que és efectivament la mà dreta de Jacob? Ho sabia, que no era en Jacob qui es trobava a la cabanya? Sembla que ho hauria de saber, però llavors per què li seguia el joc a Ben? Si hem de pensar en Richard i Jacob com els bons, com és que van permetre l'assassinat en massa d'innocents amb la Purga de la Iniciativa Dharma, fins i tot nens i nenes?

I més val que no ens preguntem com van aconseguir tancar a Smokey a la cabanya, si és que realment hi era atrapat tenint en compte que s'apareixia com a Christian (o no?) per tot arreu, o a què va venir allò de si buidem aquesta cisterna d'aigua bruta que hi ha sota el nostre xalet aconseguirem que el fum negre faci el que volem, etcètera... Ni cap ni peus!

Que no, que no cuela. Però vés per on, a l'inici de la tercera temporada, quan els Altres capturen a Jack, Sawyer i Kate, els castiguen fent treballs forçats construint una pista d'aterratge a prop del mar. Per què? Perquè hi aterrin els al·lienígenes, els contesta Juliet (qui havia de dir que...). I no se'n va tornar a parlar més fins que, dues temporades i mitja més tard, un avió d'Ajira Airways va a parar no se sap ben bé com a l'Illa (no m'hi feu pensar, que també n'hi ha per riure; ara, genial la frase de Lapidus... We are not going to Guam, are we?) i, voilà!, què hi troba?, una pista d'aterratge!!!

Ara bé, estic segur que quan es va plantejar aquest tema al tercer any els guionistes no devien haver pensat pas encara en Ajira Airways però sí que, cap al final de la història, haurien de menester un avió que entraria (i sortiria!) de l'Illa... però tornarem a aquest punt més endavant.

De tot el que hem dit ara, recapitulem i quedem-nos amb l'essència de l'argument. Quina és o hauria de ser? Ho repeteixo: uns nàufrags que volen escapar d'una illa (més o menys) deserta. Quin seria, doncs, el final emocionalment correcte i satisfactori? Veure'ls escapar i tornar a les seves vides normals, que hem conegut via flashbacks.

Serà això el que veurem? Es podria pensar que no, ja que el consens general a la xarxa sembla ser que el que tindrem serà una variació de l'escena amb Jacob i Smokey al final de la cinquena temporada només que amb protagonistes diferents: Jack i Locke? Widmore i Jack? Locke i Hugo? Hi ha diverses possibilitats, al gust de l'espectador...

Dramàticament tindria sentit com a clímax de la confrontació entre bàndols (em nego a dir "el bé i el mal" fins que no estigui del tot clar) a què hem assistit de manera continuada, tots contra tots, des que els Altres van entrar en escena. Però, seria satisfactori emocionalment? No oblidem que la dicotomia Jacob/Smokey no es va introduir fins molt avançat el joc, pràcticament quan era a punt de finalitzar, de manera que, almenys per a mi, no ho seria.

Però, tranquils, hi ha esperança! Perquè l'avió d'Ajira Airways encara és a l'Illa i com qui diu a punt per aixecar el vol. Perquè no hem vist el cos de Lapidus. Perquè el Locke alternatiu té llicència de pilot. Perquè no sé com ni m'importa (què vol dir What They Died For?, la setmana que ve ho veurem...) però vull que sigui els Jin i Sun de debò i no pas uns de pega els qui es reuneixin amb Ji Yeon. I perquè no he perdut del tot la fe i vull pensar que els guionistes, per molt que s'hagin equivocat al llarg del camí, no perdran de vista l'essència del relat a l'hora de rematar-lo. Un altre final com el de Twin Peaks no, si-us-plau!

No us equivoqueu, continuo estant enganxat a LOST. Si bé hi ha aspectes de l'argument que critico i personatges que em grinyolen, especialment el triangle Jack/Kate/Sawyer (si els pols oposats s'atreuen, els dos dels extrems es podrien oblidar de la del mig i anar per feina!!), la intriga del què passarà em té enganxat, l'estructura de l'argument (amb els flashbacks, flash-forwards i flash-sideways) és complexa però addictiva i la superba música de Michael Giacchino m'emociona. I sempre hi ha alguna escena que et manté en suspens, algun personatge amb qui et sorprens per què no esperaves veure, cliff-hangers (les escenes del final del capítol) sensacionals... A mi el final de la primera temporada i l'inici de la segona, que em van agafar totalment desprevingut, em semblen història viva de la televisió, i el final de la cinquena, amb Juliet liant-se a cops de roc amb la bomba atòmica per fer-la explotar, em va deixar amb un nus a la gola.... [**]

Quinze dies i ja estarà tot dit, veurem si per sort o per desgràcia. Ara, tot i tenir-la tota en DVD, trigaré a tornar-la a veure perquè em fa por, sabent com s'haurà desenvolupat tot plegat, de tenir més moments de això no s'aguanta per enlloc!! que no pas de ostres!, això ho tenien ben rumiat!, no us sembla?? I per si hi ha qui encara no sap de què va la cosa (queda algú?, es pot posar al dia a PlayCuatro), allà va un recap o resum del que ha estat fins ara l'argument...






[*] Sí, una de les escenes més emocionants de la sèrie, amb Charlie ofegant-se a l'estació del Mirall per salvar-los a tots, però, com redimonis connnecta amb Penny? Com troba la seva freqüència si ella sembla que ni tan sols "esperava" la trucada, com si passés per allà per casualitat? Potser els Altres estan monitoritzant les comunicacions de la família Widmore? Doncs que ho diguin, no?? Si no sembla una coincidència sensacional i del tot injustificable....
[**] "The screen goes white instead of black. Cool" :P

Tags:

Records d'una nit d'estiu

serious


De petit, de bastant petit de fet, entre els vuit i els deu anys, tinc un record bastant vívid d'una experiència d'altra banda innòcua... es curiós com juga la memòria amb nosaltres...
Em veig una nit d'estiu, potser de la Festa Major i tot, llegint a soles al menjador de casa un llibre del qual no recordava el títol o l'autor però sí que era d'una col·lecció en tapa dura de l'Abadia de Montserrat. El que és important, però, no és pas el llibre en sí, sinó una sensació associada a aquest record... Mentre jo era sol, absorbit per la lectura, sentia de fons el soroll metàlic de les cadires que es movien a la terrassa del bar, un soroll molest i insistent, i si era molest no era potser tant pel soroll en sí mateix sinó per la intranquilitat que em generava el fet de pensar que aquell soroll significava feina pels meus pares i els meus germans grans, molta feina, i alguna cosa se'm removia a dins.... Clar que un emprenedor hauria pensat en els ingressos que aquesta feina comportava, però jo no ho podia veure així en aquell moment...
Deu ser de llavors que vaig agafar mania a les festes majors? Potser... I perquè m'ha vingut al cap ara? Doncs perquè estic fent la retirada de llibres obsolets de la biblioteca i arxivant les velles targes de prèstec m'ha passat per les mans un llibre de la col·lecció esmentada, de títol Pàgines viscudes, de Josep Maria Folch i Torres. Segons les anotacions escrites a mà que figuren a la tarja, en els més de 30 anys que feia que era aquí a la Biblioteca només havia sortit una vegada, a nom de servidor de vostès, llavors amb el carnet 194 (ara passem pel 3285!!) i justament entre finals de juliol i primers d'agost del 1982. Probablement es tractava, doncs, del llibre que tenia en la memòria.
Déu n'hi do, no us sembla?, quines coses ens poden estimular records dormits... o bé, segons com t'ho mires, amb quines relíquies m'he de veure treballant cada dia... Ai carall!!

Tags:

Idees per encarar un projecte difícil...

serious


El perquè ara no ve al cas, el que sí he de tenir en compte és que tinc uns mesos (pocs) per processar... en aquest context, destriar els llibres que aniran a la nova biblioteca dels que no... unes dues terceres parts del fons bibliogràfic del nostre centre. Es tracta d'una feina que tinc pendent des de fa anys, sí, però que considerava lligada al trasllat al nou centre, que va per llarg, quan en realitat ho he de menester per incorporar-nos a la xarxa a tots els efectes...

Vaig començar a treballar en el tema l'any 2004, i fins ara només havia aconseguit processar una tercera part del fons; entre d'altres motius pel desinterès que em provocava la llunyania en el temps de la nova biblioteca, perquè es tracta d'una feina feixuga i que em deixa les prestatgeries fetes un cristo, i també, la veritat sigui dita, perquè des d'altes instàncies (no de la Casa Gran, compte) ningú no s'interessava pel tema i no em sentia... ara no trobo la paraula... ¿incentivat? a finalitzar el projecte en el termini estipulat... Ara m'hi he tornat a posar des que em van reiterar la necessitat de tenir-ho a punt i, tot i que encara no hi ha un calendari definit i que s'havia parlat del juny com a data límit, a hores d'ara ja estic a punt de passar l'equador d'aquesta feina i em veig amb cor de tenir-la acabada a finals de febrer o durant el mes de març...

Però llavors què? Perquè un cop assolida aquesta fita em trobaré amb dos problemes: d'una banda tindré la biblioteca desordenada amb dos sistemes classificatoris diferents (els vells amb la de Jordi Rubió i els nous amb la CDU), amb el maldecap que això suposa, i de l'altra hauré de fer lloc amb urgència per llibres nous perquè la intenció és durant aquest any de portar a la biblioteca actual el lot fundacional que estava previst per la biblioteca nova amb l'objectiu (??) que no es faci malbé... Més de deu mil llibres de cop!! O esglaonadament, ja veurem, però en qualsevol cas en uns mesos...

Tot plegat em tenia una mica, o força, angoixat... Com em desfaré dels llibres antics per deixar lloc als nous? D'on treuré temps per entrar-ho a catàleg tot plegat? I a més, adaptar el modus operandi de treball al nou sistema informàtic, Millennium, que substitueix (si tot va bé) el programa amb el que encara treballo, PERGAM, pensat per biblioteques escolars però que en el seu moment, ja fa deu anyets, vaig triar per informatitzar una biblioteca en què fins llavors es treballava amb fitxes i màquina d'escriure....

Ahir al matí, però, em va venir una il·luminació mentre em preparava per sortir de casa i se'm va acudir un plantejament per afrontar-ho tot plegat; suposo que hi devia influir el fet de veure clar quan havia d'acabar la primera part de la feina, el cas és que em vaig emocionar tant que (ho juro) gairebé tenia ganes de vomitar.... *bleeeeeegghhhh*

Bé, doncs, què faré? En primer lloc, he triat una secció de la biblioteca on concentraré tot el fons catalogat amb el nou sistema, que serà també el que els usuaris que hi estiguin interessats podran localitzar via catàleg en línia de la xarxa i el que podrà entrar i sortir en préstec.

En segon lloc, ja que de la resta del fons me n'he de desfer d'una manera més o menys definitiva, em plantejo tres opcions. Per una banda, engegar una campanya publicitària amb l'eslògan Ens hem tornat bojos! Ens venem la biblioteca!!! o similar, de manera que qui vulgui es pugui emportar llibres del fons antic a 1 EUR cadascun, un preu gairebé simbòlic però que ens servirà per reunir uns calerons que tampoc ens aniran malament si no és que els acabem donant per una bona obra... D'un altre cantó, empaquetar els llibres que consideri que poden ser útils en un futur i emmagatzemar-los al Castell aprofitant que no s'hi fa res; alhora, enviar llistats d'aquests llibres a la Central de Préstec per si se'n volen quedar algun, especialment els que no figuren al seu catàleg que n'hi ha uns quants. I finalment, els llibres que no hagin tingut sortida de cap de les dues maneres... al reciclatge o regalar-los, si m'agafa molt desesperat. Just per la Marató d'enguany se m'havia acudit una activitat similar per organitzar-la des de la biblio però ja no hi vaig arribar a temps, motiu pel qual m'havia deixat una nota a mi mateix de cara a l'any vinent...

I finalment, en tercer lloc, em caldrà fer-me a la idea que, amb el nou sistema informàtic, només podré prestar els llibres que hagin passat aquesta tria i/o que s'hagin incorporat a catàleg en els últims tres anys, des que estic treballant amb VTLS a efectes únicament d'inventari. Això vol dir, de retruc, que qui es vulgui emportar un llibre de la resta del fons haurà d'optar per pagar l'euro que dèiem un parell de paràgrafs més amunt i quedar-se'l o bé deixar aquest euro en dipòsit i li tornarem quan torni el llibre, sense registrar el préstec ni res, ja que si volgués controlar-los hauria d'estar treballant amb dos programes alhora.

A banda de tot això, hauré de veure també com m'organitzo per fer-me càrrec del volum de feina amb llibres (i vídeos?!) nous que em ve a sobre, però fins que no sàpiga ben bé com es concreta aquest punt, quin és el calendari, de quin volum estem parlant, etcètera, no hi passaré gaires maldecaps. Primer una cosa i després l'altra, i tot plegat... no diré a poc a poc per si algú se m'enfada... però sí que amb bona lletra, i és que el meu principal defecte amb la feina (dic jo!, vés a saber...) és que servidor vol fer les coses tant ben fetes que potser hi dedica més temps del que seria estrictament necessari...


Tags:

Eli Stone

dan02




Vist Flight Path, el darrer episodi de la temporada, i per extensió de la sèrie, d'Eli Stone; si més no, es van assabentar de la cancel·lació amb prou temps com per fer un series finale com Déu mana... Pel que veig a ZONA DVD en castellà només s'ha editat la primera temporada, cosa que em pensar que per la TV no la deuen haver donat sencera, i potser us pregunteu de què va aquesta sèrie.
Eli Stone (Jonny Lee Miller, també SickBoy a Trainspotting) és un advocat de San Francisco que ho té tot a la vida: treballa a una firma de prestigi amb un molt bon salari, està promés amb la filla del cap de l'empresa, etcètera... fins que un dia comença a tenir visions en què George Michael, cantant, li diu que ha de tenir fe (Faith).
Sí, una mica com el que li passava a l'Ally McBeal (o més aviat a Bizcochito) amb Barry White, però en el cas de l'Eli, aquestes visions són produïdes per un aneurisma que en qualsevol moment el pot deixar com un vegetal o matar-lo, i és a partir de llavors que, com un profeta modern, ha d'interpretar aquestes visions per localitzar les persones a les quals pot ajudar a resoldre problemes amb les seves habilitats legals.
M'ha agradat Eli Stone per diversos motius. El primer, perqué és una sèrie netament positiva: el protagonista es veu guiat per les seves visions ¿divines? a fer el bé, per dir-ho així, tot i que sovint li costa convèncer d'això als que l'envolten. És una sèrie brillant i optimista, que ja està bé pels temps que vivim...
El segon, pels actors. El protagonista està molt bé en el seu paper, però destacaria també els rols de Victor Garber (també a Alias) com el seu cap, sempre dient les seves línies amb un panache sensacional; de Natasha Henstridge (protagonista dels films d'Species) com la filla del cap i promesa del protagonista, que bé hauria pogut tenir el rol de dolenta de la pel·lícula però no va mai per aquell camí, i sobretot de Julie Gonzalo, fresca i simpàtica, a qui espero veure aviat a la minisèrie Day One, que pinta bé...
En tercer lloc, per la barreja de comèdia i drama, tenia nombrosos moments còmics però sovint contraposats a moments de perill i d'urgència, i amb nombrosos cliffhangers que et deixaven intrigat fins al següent episodi, com aquell en què Eli es veu en el futur enfrontant-se amb Maggie al Tribunal Suprem...
I finalment, per una certa imprevisibilitat de l'argument... Per exemple, al principi hauria apostat que Taylor i Eli acabarien junts, però no ha estat així, ni tampoc queda clar si acabarà amb Maggie o no. Que Taylor i Matt fessin una parella ben compenetrada tampoc no m'ho esperava, ni que Maggie anés a treballar amb la competència d'Eli i s'hi quedés, contràriament a Matt que va acabar tornant. Tampoc no semblava que en Nate, el germà de l'Eli, s'hagués de quedar sense la dona. Altres coses han quedat una mica penjades, com el fet que, si Eli va ser capaç de predir un terratrèmol a la ciutat i salvar així la vida de moltes persones, possiblement hauria d'haver tingut més conseqüències...

Tags:

The Time Traveler's Wife

dan02


Fins avui que no m'he acabat de llegir el llibre que vaig començar a Londres, The Time Traveler's Wife, de l'escriptora Audrey Niffenegger. No, més val que no penseu en el què això diu respecte del temps que dedico a llegir, amb prou feines són 500 pàgines i la meitat ja els havia llegit allà, que em fa vergonya si m'ho plantejo... Encara que, si em paro a pensar, en realitat llegir llegeixo molt, més que no pas miro la tele (gens) o pelis i similars (amb poca freqüència), passa que el que llegeixo és la premsa, còmics que en mitja hora ja me'ls he polit o, com ara mateix, algun d'entre les dotzenes de feeds RSS que tinc al Reader... Assignatura pendent, però...

Bé, el llibre que ens ocupa narra la història de Henry DeTamble, bibliotecari a la Newberry de Chicago, i Clare Abshire, artista del paper i l'escultura. En Henry i la Clare es coneixen des que ell tenia 36 anys i la Clare en tenia 6, l'any 1977, tot i que no es troben per primera vegada, a la biblioteca Newberry, fins l'any 1991, quan en Henry té 28 anys i la Clare en té 20. Confosos? No, no m'he equivocat pas... En Henry pateix una disfunció genètica (i aquí entra en joc allò que els ianquis diuen suspension of disbelief) que el fa saltar de manera incontrolable pel temps, durant breus intervals en el present, el passat i el futur. Com que cada cop que salta es troba de bones a primeres en un moment desconegut, almenys en un principi, i a més sense roba i sense mitjans, ha desenvolupat tàctiques de lladregot i de defensa personal que fan que els baixos fons de Chicago el coneixin com a Library Boy, cosa que em feia molta gràcia, hehehehe....

La novel·la s'estructura en capítols breus en què s'alternen els punts de vista de Henry, sempre saltant d'un moment a l'altre, i Clare, que acabarà sent la seva dona. Al principi em pensava que en algun moment de la novel·la hi hauria algun misteri o amenaça, o bé es donarien més explicacions sobre la condició de Henry, que li donarien suquillo, una mica d'intriga i d'emoció, però a mig llibre vaig acabar acceptant que no era el cas i que em trobava, senzillament, davant d'una història d'amor singular, amb els entrebancs que la condició del protagonista pot suposar, però ni més (ni menys) que això, i un cop arribada a aquesta conclusió vaig disfrutar encara més de la lectura, com us deia molt adequada per la seva estructura a les estones curtes que hi puc dedicar. El final, com us podeu imaginar, és romàntic i entendridor alhora... Una pista, hi té lloc l'any 2053, tot i que en Henry, exhaust i gastat (diria més aviat wasted, però no sé si traduir-ho així) per tants salts, havia mort molt, molt abans.... Una lectura, doncs, molt recomanable, sobretot si com jo teniu una ànima sensible... ;)

Ah!, hi ha pel·lícula! Diria que no s'ha estrenat per aquí. La protagonitzen Eric Bana, Rachel McAdams i Ron Livingston, i us deixo el tràiler aquí sota, que veureu per primer cop al mateix temps que jo, me l'havia guardat fins que no acabés el llibre...



Tags:

Diumenge al Museu

dan


Encara hi ha antigues cadires de fusta del Coyote, amb el nom i tot, rodant pel poble...
08112009219.jpg

Profile

serious
skaps
Rosendo Manrique
BiblioSort

Syndicate

RSS Atom

Latest Month

July 2010
S M T W T F S
    123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031
Powered by LiveJournal.com
Designed by Lilia Ahner