Fins avui que no m'he acabat de llegir el llibre que vaig començar a Londres, The Time Traveler's Wife, de l'escriptora Audrey Niffenegger. No, més val que no penseu en el què això diu respecte del temps que dedico a llegir, amb prou feines són 500 pàgines i la meitat ja els havia llegit allà, que em fa vergonya si m'ho plantejo... Encara que, si em paro a pensar, en realitat llegir llegeixo molt, més que no pas miro la tele (gens) o pelis i similars (amb poca freqüència), passa que el que llegeixo és la premsa, còmics que en mitja hora ja me'ls he polit o, com ara mateix, algun d'entre les dotzenes de feeds RSS que tinc al Reader... Assignatura pendent, però...

Bé, el llibre que ens ocupa narra la història de Henry DeTamble, bibliotecari a la Newberry de Chicago, i Clare Abshire, artista del paper i l'escultura. En Henry i la Clare es coneixen des que ell tenia 36 anys i la Clare en tenia 6, l'any 1977, tot i que no es troben per primera vegada, a la biblioteca Newberry, fins l'any 1991, quan en Henry té 28 anys i la Clare en té 20. Confosos? No, no m'he equivocat pas... En Henry pateix una disfunció genètica (i aquí entra en joc allò que els ianquis diuen suspension of disbelief) que el fa saltar de manera incontrolable pel temps, durant breus intervals en el present, el passat i el futur. Com que cada cop que salta es troba de bones a primeres en un moment desconegut, almenys en un principi, i a més sense roba i sense mitjans, ha desenvolupat tàctiques de lladregot i de defensa personal que fan que els baixos fons de Chicago el coneixin com a Library Boy, cosa que em feia molta gràcia, hehehehe....

La novel·la s'estructura en capítols breus en què s'alternen els punts de vista de Henry, sempre saltant d'un moment a l'altre, i Clare, que acabarà sent la seva dona. Al principi em pensava que en algun moment de la novel·la hi hauria algun misteri o amenaça, o bé es donarien més explicacions sobre la condició de Henry, que li donarien suquillo, una mica d'intriga i d'emoció, però a mig llibre vaig acabar acceptant que no era el cas i que em trobava, senzillament, davant d'una història d'amor singular, amb els entrebancs que la condició del protagonista pot suposar, però ni més (ni menys) que això, i un cop arribada a aquesta conclusió vaig disfrutar encara més de la lectura, com us deia molt adequada per la seva estructura a les estones curtes que hi puc dedicar. El final, com us podeu imaginar, és romàntic i entendridor alhora... Una pista, hi té lloc l'any 2053, tot i que en Henry, exhaust i gastat (diria més aviat wasted, però no sé si traduir-ho així) per tants salts, havia mort molt, molt abans.... Una lectura, doncs, molt recomanable, sobretot si com jo teniu una ànima sensible... ;)

Ah!, hi ha pel·lícula! Diria que no s'ha estrenat per aquí. La protagonitzen Eric Bana, Rachel McAdams i Ron Livingston, i us deixo el tràiler aquí sota, que veureu per primer cop al mateix temps que jo, me l'havia guardat fins que no acabés el llibre...

Aprofito que m'estic una estona a la biblio mentre els actors i la companyia de l'Encomana el català desmunten i entren i surten per canviar-se i tal per comentar com ha anat el dia a la Fira de Tardor, com li havia promès a l'Olga aquest matí.

Ja per començar he passat mala nit perquè els muntadors de la carpa havien de venir entre cinc i sis del matí; m'he anat al llit tement-me que quan arribarien trobarien cotxes pel mig tot i estar encintat i vallat i ja no he dormit bé. En aquestes que el gat s'ha pujat al llit i quan ja s'havia arraulit i dormit (ja no sentia el runruneig) m'he trobat pensant si havia fet bé de deixar-lo pujar (està brut!, qui sap si porta puces!!) però em feia cosa de fer-lo baixar un cop ja havia trobat la postura. Tot plegat, neures....

No m'han trucat ni a les cinc ni a les sis, però sí a quarts de set; efectivament hi havia cotxes aparcats i s'havien de treure. Trucada al taller per activar el tema i he baixat al carrer sense dutxar-me ni cafè ni res per veure com estava la cosa i de pas treure també del mig uns palets de fusta que feien nosa; els he deixat al Camp d'Eslàlom, no tenia enlloc més on deixar-los i els faré recollir dilluns... Ja estava en marxa, doncs, i m'ha semblat que faltava gent on s'havien concentrat els firaires, de manera que he decidit ja que hi era de donar un cop de mà als regidors que estaven en aquesta feina i, quan hem acabat, ja eren les deu passades... el temps just per pasar per casa a posar-me presentable i engegar amb les activitats de l'Encomana, tot i que ho he acabat deixant molt desatès entre pregons, temes de protocol per la visita del Subdelegat del Govern de l'Estat, atendre en la mesura que podia problemes de firaires que ja em tenien fitxat del matí, passar les fotos i la nota de premsa als mitjans, etcètera...

Per la tarda, visites puntuals a l'estand de l'Encomana, he passat una estona quan començava el SortMúsics per fer fotos i enviar-les als mitjans, més pregons, aprofitar que he suggerit als de l'estand utilitzar la biblio com a base d'operacions per avançar feina, etcètera... Demà, en principi, només faré un parell d'hores al Museu que aprofitaré per avançar en la novel·la que tinc a mitges des de Londres... en principi, que gairebé res del que he fet avui ho tenia previst per endavant i mira com ha anat...

Deixant de banda el meu grau de masoquisme (elevat), no entraré a valorar les circumstàncies que han acabat desembocant un matí frenètic perquè no és el lloc per fer-ho. Porto un parell de mesos treballant de vuit del matí a nou de la nit la majoria dels dies, i encara rai que d'UOC només tinc un parell d'assignatures i puc anar fent els caps de setmana, però poques ganes tinc d'aquesta mena d'embolics... Em sembla, però, que són consubstancials a la feina que desenvolupo, si més no de la manera que jo l'enfoco, i si no m'hi vull trobar, poques opcions tinc que no passin per deixar la feina. Hauria d'aprofitar ara que fa deu anys que hi sóc?

No fa gaires dies comentava que m'angoixava la reunió pendent amb la Comunitat de Veïns. Com que sóc allò que diuen un alma cándida (i un idiota), quan m'hi vaig anar a viure em vaig presentar voluntari per portar-ne els papers pensant-me que ningú ho podria fer millor que jo; potser sí, però en la pràctica m'he anat trobant que amb el meu horari laboral embogit li puc dedicar poc o cap temps al tema, i llavors alguns assumptes s'eternitzen i servidor, amb raó o sense, assumeix que en té la culpa i que li tocarà el rebre...

El cas és que d'un temps ençà la Comunitat té problemes, i greus. Per una banda, per la façana nord, s'ha aixecat un edifici nou a tocar de la plaça Sant Eloi que és uns metres més baix que el nostre i la seva coberta s'ha incrustat, literalment, a la nostra façana, arribant a un pam de les finestres d'aquella planta. No ens vam adonar fins que van treure la bastida de les obres i, després de consultar-ho amb l'advocat, s'ha arribat a la conclusió que la normativa urbanística ho permet, o més aviat ho tolera, i que des del punt de vista del Codi Civil no hi ha res a fer. Bé, de fet, el que la normativa diu és que aquell vol que fa la coberta sobre la nostra façana hauria de fer 20 cm menys del que fa, i s'ha demanat polidament al promotor que els retalli, però jo almenys no hi compto gaire, i ja veurem quan en rebem resposta si els veïns estan disposats a gastar-se milers d'euros al jutjat per 20 cm... Sap molt greu, però, que la llei empari aquella bestiesa i que t'ho hagis d'empassar tant sí com no...

Com si això no fos prou, a un veí de l'edifici que toca amb el nostre a la façana sud, no se li acudeix millor idea... això ha sigut ara mateix, aquesta setmana o l'anterior... que instal·lar l'antena parabòlica no al seu balcó o a la seva façana... sinó a la nostra! I ben grapada, amb un metre de cable... Au! Toca't els collons! En sortir de la reunió el vam anar a veure i ens va dir que no havia sigut cosa seva sinó de l'instal·lador, tot i que a la veïna afectada li sembla que no, que els va sentir foradar la paret de nit (??!?)... Si no compleix la promesa de retirar-ho ben aviat es pot trobar amb una denúncia, que ja estem prou sensibles amb el tema de les façanes com perquè ens passi això, a veure com continua el tema...

I per acabar-ho d'adobar, la pluja ens entra per la coberta! Va començar fa cosa d'un parell de mesos com unes gotetes, i amb el temps la cosa ha anat empitjorant i la veïna afectada s'ha trobat en alguna ocasió, quan ha plogut amb molta intensitat, amb el saló inundat d'aigua... Amb la d'avui ja han sigut QUATRE les vegades que el paleta ha pujat a la coberta provant diferents coses, canviant llosses, revisant les xemeneies, tapant escletxes amb silicona... però confiem que aquest cop hem trobat l'origen de la filtració, fins i tot hem fet un experiment abocant-hi una galleda d'aigua per veure si s'escolava cap avall i així era... De tota manera, com que aquesta veïna marxa de vacances demà i no torna fins d'aquí un mes i mig, m'ha deixat un joc de claus de casa seva perquè, quan plogui, m'hi pugui atansar per veure si efectivament ens n'hem sortit aquesta vegada de reparar-ho o no, encara rai que ho cobreix l'assegurança de la comunitat...

Ara mateix tinc, doncs, claus de tres veïns que no són a casa i les meves pròpies, és a dir de gairebé mitja escala, m'agafarà complex de porter... com se deia aquell de Aquí no hay quien viva??, ja no me'n recordo... A veure si anem tancant els fronts que tenim oberts i la meva feina com a secretari es limita a passar els rebuts un cop l'any i poca cosa més...

Deixo clar abans de començar que el problema que plantejaré a continuació no és compartit pel 99% de les persones que, en aquest país, veuen sèries americanes per Internet, i que no es plantegen maldecaps per recòrrer a la mula o els torrents. Ja em faig el càrrec que servidor és una mica snob, però, què voleu? Ve amb el paquet, què hi farem...

Bé, farà cosa de dos o tres anys, la botiga virtual d'Apple, l'iTunes, va obrir, en principi només a la botiga nord-americana i un parell d'anys més tard també a França, Regne Unit i Alemanya (penso), una secció dedicada a la TV i els films. Jo ja feia anys que tenia per costum seguir les diverses encarnacions d'Star Trek en VO, amb vídeos que llavors comprava a Amazon UK, i la novetat em va cridar l'atenció per diversos motius, que intentaré enumerar...

Primer de tot, la immediatesa; no em calia esperar a l'edició en vídeo o DVD sinó que els episodis es podien descarregar l'endemà de la seva emissió per TV. En segon lloc, la netedat que suposa en l'experiència àudiovisual poder prescindir dels menús, la publicitat, la propaganda antipirateria, etcètera... Els trailers, però, els podia veure a una altra web de la mateixa Apple. En tercer lloc, prescindir del suport físic m'estalviava haver de remenar prestatgeries i passar-hi el drap de la pols; fa riure, però quan la teva col·lecció de vídeos i DVDs és prou gran i la vols tenir una mica ordenada, t'hi has de capficar una mica. Amb aquesta nova opció, en canvi, podia repassar la col·lecció amb el cover flow, fins i tot a pantalla completa... I en quart lloc, un preu força atractiu i més amb el canvi actual de l'euro enfront del dòlar, dos dòlars per episodi (ara per ara tres dòlars si els vols descarregar en HD, alta definició), més barats que alguns packs de temporades senceres en DVD, encara que no sempre, depèn de si és novetat, si estan subjectes a promoció (els DVDs), etcètera. En canvi, pel que fa a la descàrrega de films, normalment es situen per sota dels deu dòlars, les estrenes una mica més, però en aquest cas sí que surten més barats que no pas comprar-te el DVD. Fins i tot ara tens la possibilitat de descarregar-te films per veure'ls en règim de lloguer a 99 cèntims de dòlar! Encara que en realitat el preu normal d'aquesta altra opció són tres dòlars...

Hi ha també el tema de com els veus, aquests vídeos, ja que les opcions són molt limitades; o bé te'ls descarregues a un iPod (curiosament no en tinc!, i això que sóc client de l'iTunes espanyol, l'americà i l'anglès!); te'ls sincronitzes via inalàmbrica amb el disc dur multimèdia d'Apple, l'Apple TV... però la tele d'un ha d'estar preparada per rebre senyal en alta definició i a més em sembla que la configuració és un maldecap...; o bé, finalment, te'ls mires a l'ordinador! I en aquest sentit no em puc pas queixar, amb un monitor panoràmic de 22 polzades es veu prou bé... La pega, però, és que no es pot gravar en suport físic, és a dir que aquests vídeos no els pots bolcar a un DVD per veure'ls a l'aparell... bé, segur que sí que es pot d'una manera o altra, avui en dia tot està piratejat, però els coneixements necessaris per fer-ho se m'escapen...

Només hi havia un problema; bé, dos. El primer problema era que totes aquestes virgueries no es troben, incomprensiblement, a disposició dels internautes espanyols, i com deia abans només fa un any que en poden gaudir els anglesos o els francesos. Aquí amb prou feines ens hem de conformar amb una secció de videoclips que no sabria dir si mantenen actualitzada, és a dir que qui vulgui continguts àudiovisuals en castellà per gaudir-ne a l'iPhone o l'iPod Touch, amb les seves grans pantalles, va llest...

Però no passa res, no? Si les vols aquestes coses, te les compres a l'iTunes nord-americà de la mateixa manera que pots comprar sense pràcticament cap trava a l'Amazon ianqui o a l'anglès i t'ho envien a casa, no?? MEEEEEEEECCCCC!!! No, senyors! Per obrir compte de client a l'iTunes nord-americà, i per extensió a cadascun dels països en què és present la botiga virtual, has de tenir residència al país en qüestió i, el que és més important perquè una adreça la pots treure de qualsevol lloc, has de tenir una tarja de crèdit d'un banc nord-americà. Sí que l'hem feta bona!

Però el neguit ja el tenia... Com podia per exemple esperar-me un any per veure la següent temporada de LOST si a la xarxa no paraven de parlar del darrer episodi emès? Finalment, remenant per la xarxa, vaig trobar la solució: obrir un compte de PayPal amb una adreça dels Estats Units... la de la biblioteca d'una ciutat que té el mateix codi postal que Sort.... però una tarja de crèdit d'un banc d'aquí; no us penseu, entre verificacions i comèdies vaig trigar ben bé tres o quatre dies a tenir el compte actiu, avui dia també em resulta pràctic per fer pagaments a WordPress, per exemple, i no pas estar donant la VISA a cada moment. Com que els pagaments a Apple, però, es feien a través d'aquest intermediari, no detectava la trampa i durant els últims dos o tres anys m'he anat descarregant continguts amb normalitat, fins i tot contractant el season pass o passi de temporada, que m'estalviava la molèstia d'estar pendent per poder-me descarregar el mateix episodi sinó que el mateix sistema m'avisava per mail quan estava disponible i es descarregava automàticament tant bon punt obria el programa... Una meravella!

Fins que, ai!, amb la darrera versió del programari de l'iTunes, la 9, se m'ha acabat el bròquil! Ara no em feu repetir les paraules exactes, però al pagar amb PayPal com sempre, Apple m'ha dit que nanay, que el mètode de pagament havia de ser a través d'un banc nord-americà, i tururut! Pot ser que sigui una cosa temporal, pel que veig als fòrums d'usuaris d'altra gent, fins i tot als mateixos Estats Units, s'estan trobant amb problemes a l'hora de processar els pagaments que fins ara no tenien, però em sembla que no hi puc comptar gaire...

I ara què? Bé, descartades les possibilitats de pagar directament amb targeta o bé mitjançant Paypal, només queda una tercera possibilitat... les gift cards, és a dir targes de pre-pagament. Però tornem a tenir el mateix problema... Les grans botigues no les vénen fora dels Estats Units (els anglesos no tenen tantes manies, tot sigui dit, i es poden aconseguir gift cards en lliures amb una certa facilitat), te les has d'apanyar buscant algun venedor amb solvència que no posi tantes pegues o bé via eBay, i és un risc... Estoy en ello i sembla que he trobat alguna cosa interessant, però no em quadra del tot, ja veurem...

Però hi ha una cosa que em rebenta de tot plegat i que ho trobo un contrasentit i francament irritant. Si estic disposat a pagar pels continguts àudiovisuals, per què no em deixen? Per què em fan triar entre fer trampa per enganyar l'iTunes o directament piratejar-ho a Internet? Si a Apple tenen clar que cada client de l'iTunes ha de comprar únicament a la botiga del seu país, per què deixen des del programa accedir a totes les botigues de tot arreu? Per què no ho bloquegen? Encara que també ho pots enganyar a programes que amaguen la procedència geogràfica de la teva IP... De què serveix posar-nos les dents llargues? Té sentit argumentar com fan sempre, que a cada país s'han de negociar els drets amb les companyies àudiovisuals, en el món en què vivim avui dia? Llavors, de què es queixen si la gent passa de tot i es posen a descarregar com bojos? Perquè, en espanyol, amb prou feines tenim oferta en digital i amb un catàleg que no és per donar salts d'alegria precisament.... Em poso les mans al cap del neguit d'aquestes companyies de posar-li portes al camp quan tot seria més fàcil per tothom si no hi haguessin tantes barreres pel mig i els continguts fossin més accesibles...

En fin, que espero resoldre aquests entrebancs abans del febrer, quan comenci la darrera temporada de LOST! Si no, no serà el mateix....

Un dels moments de les meves recents vacances va ser quan, poques hores després d'arribar, la tarda de diumenge, vaig connectar amb Radio 1, un dels canals musicals de la BBC, per escoltar "en directe" el BBC Radio 1 Chart Show, que fins llavors només havia escoltat via streaming i a estones durant la setmana. Una tonteria, si voleu, però em feia gràcia...

No recordo com el vaig "descobrir" aquest programa, però m'hi vaig enganxar per primera vegada cap allà el 2004, quan el presentava Wes Butters; tenia una manera realment especial d'intrigar els oients amb les primeres posicions a la llista i feia de bon escoltar... Amb el temps, però, va ser substituït per JK&Joel, que no em "deien" gran cosa, i vaig deixar d'escoltar el programa amb regularitat...

Més endavant, a principis del 2008, necessitava quelcom per escoltar mentre em dedicava, a casa i de nit, a tenir al dia Sort Actual. A aquelles hores a GUM FM emeten sobretot oldies, que no és que no m'agradin, però per tirar endavant la feina necessito quelcom amb una mica més d'energia i... Escolta, què tal si torno a escoltar el Chart Show? M'ajudarà a estar una mica al dia en termes musicals i, com que es pot escoltar en diferit, puc anar-lo dosificant al llarg de la setmana, en funció del que l'actualitat requereixi a diari...

En aquell moment, havien tornat a canviar els presentadors i ara s'hi trobaven al davant Fearne&Reggie, és a dir, Fearne Cotton i Reggie Yates, i amb ells, em vaig tornar a enganxar i els he estat escoltant pràcticament cada setmana des de llavors.

Els dos presentadors tenen, junts, molt bona química, i fan un programa espontani, em fa l'efecte que poc o gens guionitzat, on es succeeixen les anècdotes i els comentaris sarcàstics... Com aquella vegada que P!nk va anomenar Fearney la presentadora, les Rihannecdotes que explicava Reggie, les seves interpretacions de temes coneguts (un parell d'exemples més avall), la manera com Fearne es posava tonta amb els Kings of Leon o una conversa seva pujada de to amb Enrique Iglesias (!!), quan parlava de les seves vacances a Mallorca, i un llarg etcètera...

Però, ai las!, tot s'acaba. Es rumorejava des de feia unes setmanes al blog del programa, que també val la pena de seguir per les càustiques ressenyes musicals de Fraser McAlpine, i efectivament aquest en què ens trobem ara és el darrer cap de setmana de Fearne&Reggie junts al programa. Fearne presentarà des d'ara el programa diari de música en directe Live Lounge i el pes de la llista el portarà en solitari, almenys de moment, en Reggie... Ja ha passat puntualment que l'hagi presentat ell sol, el programa, i al meu parer ho fa molt bé (de fet, en solitari ho fa millor ell que ella), però no serà el mateix... Què hi farem!

Un dels problemes importants que se't plantegen quan ets fora de casa i l'allotjament no inclou els menjars és el d'esbrinar on vas, què pots menjar, a quins preus, etcètera... De fet, per ser fidels a la veritat, l'estada sí que incloïa l'esmorzar, però m'estimava més anar a l'Starbuck's que hi havia a un parell de cantonades i demanar-me vanilla latte acompanyats de muffins o cookies que el que m'imaginava podia ser l'esmorzar de l'hotel; de l'altra manera em sortia gratis, cadascú lo seu, tu...

Tornant, però, al que ens ocupa, cada dia em preguntava què havia de fer i ho acabava decidint en funció del lloc on em trobés a cada moment o, per exemple, de l'horari en què acabava les visites als museus, que sovint em situaven fora de l'hora del dinar estrictament dita. Per això sovint optava pels establiments de menjar ràpid, on al cap i a la fi no hi puc anar amb gaire freqüència; en aquest sentit, en aquest viatge vaig descobrir la cadena EAT, amb varietat de sopes, entrepans (allà en diuen focaccias o ciabatta), amanides i macedònies, més enllà doncs de la típica hamburguesa amb patates... Hi ajudava, també, que fora d'aquests establiments, els preus es disparaven bastant i un per un sol plat a tot arreu ja et demanaven entre 8 i 10 lliures...

De tota manera, em sabia greu, ja que estava al Regne Unit, no tastar la gastronomia local. Pel que fa al fish&chips, és a dir peix, normalment bacallà, amb patates, en vaig menjar en un parell d'ocasions. Donant voltes per la ciutat, veia que a molts dels pubs tradicionals, a més del beure, servien també dinars i menjars, però no m'atrevia a entrar-hi, sempre els veia plens i anant sol, doncs com que em feia una mica d'impressió...

Finalment, l'última nit!, em vaig decidir i vaig entrar al Black Lion, que em quedava prop de l'hotel i al que correspon la placa que podeu veure més amunt, que parla d'una tradició continuada amb el temps, i almenys la decoració del local, en l'estil que sovint podem veure a les pel·lícules, així ho assenyalava. Em vaig demanar sausage, mashed potatoes & peas, és a dir llonganissa amb puré de patates i pèsols, gens sofisticat com veieu però a l'hora de sopar no passo massa gana. Per acompanyar-la, això sí, una bona pinta de cervesa; no m'estranya que quan vénen aquí no vulguin sentir parlar de res que no siguin les jerres de mig, perquè la pinta ja ho fa això, el mig litre, si no més i tot... Fet i fet, en vaig sortir prou satisfet, i una mica animadet i tot... ;)

Home, sweet home... Home, potser no tant sweet, però ja ens entenem, encara que no està malament si penso que fins dimecres no em toca i per tant encara puc disfrutar d'un parell de dies de monear... o dimarts pel matí obro la biblio? Si no ho faig jo es queda tancada... Bueno, ja veurem, depèn de quin humor estigui. En qualsevol cas, que consti que m'agrada poder escriure els accents com Déu mana i no mirant al mapa de caràcters quines eren les combinacions per les diferents lletres, per exemple ALT+0232 per la "e" amb accent obert (è), al final moltes ja me les sabia de memòria, un maldecap tremendo però que considerava necessari perquè no us fes mal a vista llegir el meu diari de vacances sense accents ni lletres com la "ç", penseu que en anglès no existeixen els accents i per tant els seus teclats no "suporten" aquesta característica ortogràfica... De res! ;)

Deia que no he acabat encara perquè tot i que aquesta serà l'última entrada del diari pròpiament dit, em queden un parell o tres de temes per comentar amb més amplitud, i també voldria penjar al Facebook o aquí mateix les fotos que he anat fent per donar una mica més d'unitat al tema, ja anirem fent...

Ahir dissabte, doncs, tocava apurar les últimes hores de vacances perquè a migdia em venien a recollir per retornar-me a Heathrow i fer-me fora del país, segur que ja en devien tenir ganes. L'estratègia pel matí era visitar la biblioteca pública de North Kensington, que em semblava la més propera a la meva localització pel que havia deduït de la consulta a Google; un cop allà i consultant els fullets informatius, vaig veure que segurament em quedava més a prop la de Notting Hill Gate.

Però no estava malament anar a North Kensington perquè, per fer-ho, havia de travessar, quin carrer?, Portobello Road!, un bonic i assolellat matí de dissabte, de manera que les botigues d'artesania i les parades del carrer, que configuren una de les zones comercials més conegudes de la ciutat, estaven a vessar de turistes com jo mateix... Tampoc és que m'hi entretingués gaire perquè no tenia la intenció de comprar res, tot i que em vaig aturar en dos o tres indrets, per exemple una parada on venien prints o làmines de l'elefant Babar que no sé perquè em van fer gràcia, o unes parades de crêpes que et feien venir salivera... Perquè es venia de tot, no només antiguitats i artesanies diverses que era el més freqüent sinó també fruites i verdures, pa i pastisseria, menjar de totes classes, i un llarg etcètera...

Sí que em vaig fixar, però, en els cartells penjats a cadascuna de les parades per fer constar l'autorització municipal, amb el número de parada si és fixa o amb la indicació "casual" si no ho era... Una idea per copiar al mercat d'aquí?? Per cert que el diumenge anterior, a Hyde Park, també em vaig fixar en la nombrosa presència d'artistes que pengen els seus quadros al mur que envolta el parc a la vorera de Bayswater Road, exactament igual com fa aquí al Riuet el Capdevila de Seurí que el prenem per fato i mira!, tots també amb la corresponent autorització municipal per a l'exposició i venda pública...

La visita a la biblioteca pública es va allargar per espai d'una mitja hora, no m'hi extenc massa perquè és tema per un altre escrit en què comentaré un parell de coses que els penso copiar, que aquesta era al cap i a la fi la intenció amb la que hi anava, a fer espionatge industrial, hehehehee.... Dos plantes, a la planta baixa els llibres i àudiovisuals i a la planta de dalt la zona de referència, amb els diaris i revistes (on per cert tenien l'edició internacional d'El País... i la revista ¡Hola!, la de la setmana, no us penseu que fos una relíquia....) i l'accés a Internet; a més, entrada independent per la secció infantil, deslligada de la resta o almenys així em va semblar tot i que al mateix edifici.

I per acabar, una darrera passejada i una estona de lectura a Hyde Park, o potser seria més correcte dir Kensington Gardens (són contigus i el límit es troba al Serpentine, pràcticament es poden considerar un únic parc), ja que no em vaig allunyar gaire de l'hotel perquè pogués ser... Com he comentat més amunt, feia bon temps i hi havia força gent doant-hi voltes...

I au! Al taxi que em venia a buscar i cap a casa! Per cert que amb el xofer, un noi de cognom Almeida i procedent de Coimbra, a Portugal, vaig mantenir la conversa més llarga en anglès que vaig tenir en tota la setmana, vaig començar per demanar-li disculpes perquè ell m'esperava fora mentre jo m'estava a dins del vestíbul pensant que em vindrien a buscar (!!) i vam estar tot el viatge xarrant: em va parlar de la diferència entre el Marks&Spencer i el Primarket, de la formació obligatòria per treure's el títol de xofer (dos anys i mig) o el de taxista (set anys) i que mentrestant t'has de mantenir d'alguna altra manera, de que la seva dona era japonesa d'Osaka i que tenien una filla petita que per tant sabia parlar anglès, portuguès i japonès (d'això se'n diu multiculturalitat!) perquè anaven cada any a visitar les dues famílies, que al Regne Unit si perds els punts del carnet i t'enxampen conduint sense vas directament a la garjola i no com passa aquí, etcètera... Arribant a l'aeroport, li comentava que em penedia de no haver-me posat a mi mateix en situació de parlar-lo més sovint l'anglès els dies que hi havia estat (i com ho hauria pogut fer?, suggerències?) donant per fet que no em faria entendre, i mira... Sóc ben ximplet!

I és un gat i és un gos i aquest conte ja s'ha fos! :))) Ah, no espera, que algú es preguntarà a què treu cap la foto de l'inici! Correspon al bulding site del complex The Lancasters Hyde Park, que feia cantonada amb el carrer on es trobava el meu hotel, un edifici impressionant que han tirat a terra per dins, només han deixat la façana, i que estan reconstruint per ubicar-hi apartaments de luxe... Em cridava l'atenció, però, perquè com podeu veure a la imatge a la vorera que confronta amb el carrer principal, uns dos-cents metres o així, hi han col·locat una instal·lació artística amb il·lustracions i tot de llapissos de colors, cadascun amb el seu lema o missatge, i que feia entretingut d'anar llegint quan hi passaves per davant... Si mai sóc ric i em vull comprar casa a Londres, aquest seria un bon indret! ;)

Bueno, això s'acaba! D'aquí 24 hores ja hauré "tocat terra", que diuen... Mentrestant, doncs, un dia una mica apressuradet per complir amb els últims compromisos que m'havia marcat... Per cert, però, ahir vaig oblidar comentar que en la visita a la Torre de Londres també vaig visitar la torre amb les joies de la Corona, les que es fan servir en les cerimònies de coronació, l'última la de la reina Isabel II: corones que es remunten centenars d'anys enrera, el diamant més gran del món incrustat en un ceptre, vaixella cerimonial d'or d'un metre d'alçada... Bufff!!! Tot autèntic, se suposa. De primer et parlen una mica de la història de tot plegat, i, quan arriba el moment de veure les joies pròpiament dites... brrrrrrrrrrrr, et fan passar per una cinta mecànica de manera que els puguis fer una ullada (gairebé tocar-les de tant prop com te les posen, tot sigui dit), i si vols admirar algun detall, torna enrera caminant i puja't de nou a la cinta! Un divertimento, vaja...

Avui era el dia doncs del British Museum, on he arribat a mig matí i, com sempre, confiava en sortir a l'hora de dinar quan, a la pràctica, ja era més aviat la de berenar... Poca cosa us puc dir que no pugueu veure per vosaltres mateixos a la web del Museu, que us animo a consultar... Sorprén per la enormitat de l'edifici, per la barbaritat de peces que s'hi exposen... a més de les exposicions temporals, hi ha unes setanta files la visita detallada de cadascuna de les quals porta almenys mitja hora, feu comptes vosaltres mateixos... i per curiositats com que, per exemple, permetessin fotografiar, cosa que no s'acostuma a veure als museus i que provocava que la gent es donguessin hòsties per fotografiar-se en llocs emblemàtics com la pedra de Rosetta, que per cert m'imaginava més petita...

Tot i que l'entrada és gratuïta, com m'he trobat amb molts museus d'aquí, he optat per fer-me amb una àudioguia per fer-me'n capaç dels highlights, o peces més destacades, del Museu... Quan ja portava més de cinc hores, només em faltava per visitar la zona de Korea i alguna coseta més, i estava mort de ganta i ja tenia maldecap i tot, ho he deixat còrrer; per una futura visita, han quedat pendents visites més detallades a zones com les del Partenó, tot el de l'Antic Egipte, o la Xina Medieval, on no m'hi he detingut tot el temps que m'hauria agradat...

Per acabar el dia hàbil, una visita a Harrod's, on volia comprar unes galetes o bombons per repartir a casa i a la feina. Objectiu complert! Però a fe de Déu que m'hauria agradat portar una maleta el doble de gran per emportar-me a casa totes les gormanderies que m'han passat allà per davant dels ulls... També he visitat la secció de formatges pensant que si me'n trobava del Tros de Sort, em queia mort de la impressió allà mateix... No hi ha hagut sort, però... ;)



I abans de tornar cap a l'hotel, he fet un petita concessió a la mitomania, cosa no gaire habitual en mi, i he agafat la línia de metro de Bakerloo fins a Warwick Avenue, que podeu veure fotografiada més amunt... Que què és Warwick Avenue? L'escenari d'un dels millors temes de la cantant escocesa Duffy...



Ai! En fin, permeteu-me aquestes petites excentricitats... Au, demà o diumenge, en funció de quan pugui posar les mans a sobre d'un ordinador, tocarà fer balanç...

Com que ja es va acabant el temps, m'havia promès per avui baixar fins a Buckingham Palace per veure el Canvi de la Guàrdia, una cerimònia consistent en una desfilada dels membres de la Guàrdia de Palau, alguns a peu amb el característic "casc" negre i d'altres a cavall, tot plegat davant la residència de la reina Elisabet II. Me n'havia assabentat que es feia a diari per uns cartells que vaig veure per casualitat al parc, i tot i que em suposava llevar-me una mica més d'hora que habitualment... per això ho havia anat endarrerint... comptava que amb una hora tindria prou per creuar Hyde Park i baixar per Green Park fins a Buckingham, i un cop allà veure la cerimònia tranquilament... pensava, "total, estem a primers de setembre, no hi deu haver gaires turistes"....

Pobre de mi! Havia calculat bé el temps necessari per fer el recorregut, un punt al meu favor, però quan he arribat a l'alçada de l'estàtua de la reina Victòria... hi havia centenars de persones! O milers! M'he hagut de conformar amb veure la desfilada d'una mica lluny i, quan he vist l'oportunitat, m'he atansat a les reixes del Palau per veure els militars desfilant amunt i avall... Per cert que, mentre ho feien, en algun moment m'ha semblat que la musica que sonava no era pas marcial sinó "lounge music", i al cap de poca estona ho he pogut confirmar quan les meves orelles han sentit, allà mateix al davant de Buckingham Palace.... la banda sonora de la peli d'"Austin Powers"... He flipat en colorins... Quina serietat és aquesta?!?



Au, en aquest vídeo ho podreu veure millor que no pas jo... Després d'això el programa era arribar-m'hi fins a la Torre de Londres, entrar i sortir i passar la resta de la tarda al British Museum. Com ahir, però, res d'això, he tingut la sort a l'entrar de coincidir amb l'inici del torn del beefeater, el nom que reben els guardians de la Torre, per fer la visita guiada, m'hi he apuntat, i he estat una estona sentint històries dels reis i reines, d'alguns dels quals havia vist la tomba ahir a l'Abadia de Westminster, amb tota mena de detalls sanguinaris, hehehehe... M'ha impressionat especialment visitar el lloc on van executar l'Ana Bolena, una de les esposes d'Enric VIII, i de Lady Jane, sobre la mort de la qual recordo haver vist un film de jove que em va agradar molt, tot i el final depriment, òbviament...

A més, doncs, de la visita guiada, també he visitat entre d'altres la Bloody Tower, on s'explica la història de la desaparició dels Dos Prínceps, la Cambra de Tortura i el lloc on crien els corbs que viuen a la Torre, ja que, segons la profecia, si mai abandonen la Torre, tot el regne d'Anglaterra caurà... Veieu el que us deia ahir sobre l'amor que senten els anglesos per la pròpia història? Això sí, pel que pugui ser, els retallen les ales perquè no puguin volar massa lluny, hehehehehe....

Al final, dinar a base de fish & chips a una parada del carrer... no m'estranya que el bacallà s'estigui extingint, quines racions et posen!..., passejada pel famós Pont de Londres per creuar sobre del Tàmesi, i he acabat la tarda fent amb una visita a l'Apple Store de Regent Street, no hi havia de comprar res fora d'una gift card per baixar-me musica de l'iTunes, però em cridava l'atenció veure el lloc, una catedral pels maqueros, entre els quals, ai, no em compto, almenys de moment...

Demà l'ultim dia complet a Londres, em queden pendents el British Museum que deia més amunt, una visita al Harrod's per comprar xocolata i també a la biblioteca del barri... Em donarà temps de tot? Romangueu atents a aquesta pantalla amiga... ;)

L'anècdota del dia! Se'm deu estar posant cara de londinenc?? Avui m'ha tocat un parell de vegades donar instruccions a turistes que estaven encara més perduts que jo, que ja és dir... Per cert que se sent parlar molt d'espanyol, per aquests carrers, i de vegades fins i tot català...

Per avui el plan era veure el Big Ben, el parlament britanic (The Houses of Parliament), l'Abadia de Westminster i el British Museum. Les dos primeres han anat relativament rapid, un desplaçament curtet amb el metro i enllestits, moltes mesures de seguretat per aquella zona lògicament, etcetera... Em pensava, però, que de Westminster entraria i sortiria... i no ha estat aixi.

De seguida que un entra a l'Abadia de Westminster es sent embargat pel pes de la història i la tradició. L'entrada es una mica cara, francament, ni mes ni menys que £15, però et dona dret a una audioguia amb la que pots fer un llarg recorregut per l'edifici amb una detallada explicació dels ets i uts del que et vas trobant, i de debò que val la pena.

Si heu vist els films d'Elizabeth I amb Cate Blanchett de protagonista, aquest es el seu lloc de repós; de fet, tots els reis i reines anglesos, des de fa molts i molts segles, hi són enterrats, i no només ells, també tota mena de nobles, militars, arquitectes, cientifics... tothom que ha sigut algu en la historia del Regne Unit, vaja. Cal mencionar de manera molt especial el Poet's Corner, on hi ha les restes, entre molts altres, de Shakespeare, Dickens, Lewis Carroll, Chaucer, Jane Austen, les germanes Brontë, i fins i tot actors com Lawrence Olivier... Se't posa la pell de gallina! Com també el fet de passar sobre la tomba de Charles Darwin, ara que es fan 200 anys del naixement, o veure també la d'Isaac Newton, el memorial de Winston Churchill, la tomba del Soldat Desconegut...

Si un ho pensa fredament, tot plegat pot resultar una mica morbós, allà on mires hi ha morts per tot arreu, entombats a terra, en ninxols, en sarcòfags, hi ha estàtues i monuments, moltes d'un gran valor artístic... Però també es pot explicar com una expressió d'auto-respecte d'un país que s'estima a si mateix i n'està orgullós... potser en podríem aprendre alguna cosa?!?

Total, que havia de ser entrar i sortir i m'hi he passat a dins gairebé quatre hores, i sense entretenir-me tampoc massa, no us penseu... bé, el temps just per encendre una espelma al final de la visita i resar un parenostre, en castellà i anglés perquè m'entengués qui m'havia d'entendre, davant de l'altar major al final de la visita... Què us he de dir?? M'he sentit suggestionat per l'ambient...

L'anècdota del dia! Em connecto des d'un cibercafé que m'agafa de camí des del McDonald's on aprofito el wifi per penjar les fotos des del mòbil o entrar a la Caixa si ho he de menester, surt força bé de preu, £1,50 per 75 minuts de connexió, comparat amb £1 per 20 minuts a l'hotel... El cas és que ahir vaig tenir aquesta conversa amb l'amo, d'origen pakistanés...
Jo: "Good night, Sir. Can I have some Internet time, please?" Ell: "Sí, és clar, d'on ets?" Jo (preocupat i amb timidesa, què dec haver fet?!?>: "Spain" Ell (amb bon humor): "Que sapigues que "good night" nomes es diu quan te'n vas a dormir, has de dir "good evening" o "good afternoon"... No voldras que em posi a dormir (fa el gest d'acotxar-se al llit) i ho deixi aixo desatés, no?!?" Jo (avergonyit): "No, es clar que no! Gracies pel consell, senyor!"

Avui les temperatures s'han enfilat per sobre dels 25 graus, despres d'un parell de dies de nuvols, fred i a estones pluja. Dema diu que es torna a tapar, de manera que els londinencs han acudit en massa al parc... no exagero, una estona que he estat assegut en una de les arteries principals, han passat pel davant meu tranquilament un centenar de ciclistes... per aprofitar la que deu ser probablement una de les ultimes oportunitats de la temporada per passar una estona agradable passejant entre les flors, els anecs, els cignes, els esquirols, els arbres o asseguts i estirats a l'herba.
Jo mateix, despres de la patejada que m'he fotut aquest mati, que he creuat el parc des de l'hotel per arribar fins al Science Museum unes quantes cantonades mes avall, en tornar a pujar m'he quedat un parell d'hores alla llegint tranquilament i disfrutant la caloreta! Quin guuuuuust.....

L'anecdota del dia! Quan sortia de l'habitacio de bon demati m'he trobat la dona de la neteja al passadis, que em diu... "Ets l'hoste de l'habitacio 201?" Resposta amb timidesa: "Si" (que dec haver fet?!?) "No vols que et netejem l'habitacio avui?" Resposta amb suplica: "Si, si-us-plau, si es possible...." "Ah, doncs llavors, pensa que has de posar del reves el cartell de la porta!".... I es que l'havia deixat en posicio de "no molestin" en comptes de "ja poden passar a netejar!", quina ineptitud la meva, jajajajajaja....

L'anecdota del dia! Hehehehehe, ja deia jo que acabaria passant si portava la Visa del poble. A la cambrera del Canteen, on dinava quan vaig escriure aquest apunt, li vaig acabar explicant on estava el poble, que el nom volia dir "sort" en catala, etcetera... Em va preguntar "I tu, et consideres afortunat?", a la qual cosa vaig contestar "Well, just a little bit..." ;)

Ok, ja m'estic instaŀlant, han trigat una mica però mentrestant he tingut temps de dinar i prendre un cafè... Ja veieu que no és gran cosa però serà suficient, espero. Ara a descansar una estoneta i després sortiré a rodar, sembla una zona bastant animada...






L'anecdota del dia... En el taxi que em traslladava des de l'aeroport, el xofer m'ha preguntat si volia anar endavant o endarrere. Li he contestat que endavant i he corregut a obrir per seure quan he vist que m'ensenyava les claus per si volia conduir jo... No tenia present que els anglesos tenen el volant a l'altra banda! :DDDD

Bueno, doncs la cosa va avançant... Aquest matí, a la Seu, m'han fet en menys d'una hora el nou DNI, que vull provar algun dia per curiositat si funciona amb l'e-Tram, i he aprofitat per fer-me també el passaport... nota mental: en cas de viatjar als Estats Units (New York, New York...) s'ha de demanar un visat específic unes setmanes abans via Internet...

Per altra banda, aquest matí m'han donat les lliures que tenien a l'oficina local de la Caixa, no gaires però ja m'anava bé, no vull anar pel món amb les butxaques plenes i m'estimo més anar traient dels caixers un cop allà, tot i que m'han aconsellat que per estalviar comissions pagui amb la tarjeta sempre que pugui, portaré la de Sort a veure si algú em diu What a nice place! o una cosa similar, hehehehe.... Per cert que per il·lustrar la fortalesa de l'euro davant la lliura esterlina, a la caixa m'han comentat que la mateixa quantitat que m'han donat avui m'hauria costat en euros gairebé un 50% per més tot just fa un any, llàstima que ara no compro a Amazon UK tant com abans, avui dia gairebé m'ho descarrego (legalment) tot, perquè si no també ho notaria per aquella banda...

També he investigat què cal fer per donar d'alta el roaming al mòbil, i hem quedat amb l'agència per recollir demà al matí els bitllets... M'ha sortit una possibilitat interessant per marxar el mateix diumenge i segurament quan torni em quedaré a passar el diumenge a Mollet a veure family que fa temps que no veig i tornaria l'endemà, dilluns, sense presses...

En resum, potser pel fet d'estar-me atipant de valeriana, avui he descansat una mica millor i començo a veure les coses d'una altra manera, jo és que quan no dormo bé m'estresso moltíssim, a vosaltres no us passa? Clar que possiblement em passaria menys si, quan estic bé, em portés millor: anar-se'n a dormir més d'hora i no quedar-se enganxat a Internet, llevar-se més o menys a la mateixa hora i no fer el ronso els caps de setmana, etcètera... Que m'he de cuidar més i millor, vaja, si no faria la carona que veieu aquí sota... ;)

Gràcies a tots i totes pels vostres ànims! :)))

Ho reconec, en algunes facetes de la vida sóc inútil total, com el cas que us explico a continuació....

L'any passat, un cop Sant Joan havia quedat enrera, em vaig programar deu dies de vacances a la platja i les vaig reservar amb l'agència, però va ser just llavors que el Dan va tenir les primeres convulsions i les vaig haver de cancel·lar; com que ho vaig fer amb prou temps, no em van cobrar recàrrec per la gestió i vam quedar que es guardessin els diners per fer-les més endavant, ja veuríem quan...

Flash-forward a la setmana passada, quan, en previsió de fer vacances de l'1 al 15 de setembre, em vaig tornar a posar en contacte amb ells per demanar que em programessin una setmaneta a Londres. Fins ahir no em van contestar, suggerint-me fer set dies des del proper diumenge fins dissabte vinent, abans no torni tota la gent del pont de l'11 de Setembre. M'he mirat l'hotel on em volen allotjar i, tot i que llegeixo crítiques negatives a Internet (també n'hi ha de positives), em fa l'efecte que està ben situat: a quatre carrers de Hyde Park, un dels parcs urbans més grans de la ciutat, a poca distància de Notting Hill i Portobello Road i amb força estacions del tube (metro) a prop, entre elles la de Paddington.

Bé, primer problema... No tinc DNI! Ni passaport, que això és igual! Demà hauré d'anar corre-corre a renovar-lo a la Seu i com que no em fio de mi mateix al volant (hi torno més endavant a aquest tema) hauré de fer servir el Passem el Cantó, confio a anar prou ràpid a fer la gestió com per tornar el mateix matí i no haver-me d'esperar fins mitja tarda....

Segon problema, els horaris dels avions estan pensats per aprofitar els dies de vacances (sortida a les 09.15, arribada a les 22.35 h), però a mi se'm fan matadors! Ja he anat a l'aeroport pel meu compte, però, sortir de Sort a les 4 del matí?? Arribar de nit i tornar a agafar el cotxe de matinada?? No m'hi veig gens, i això que tot just avui m'han clavat 700 EUR d'assegurança del cotxe i per tant tinc el sentiment que l'hauria d'aprofitar més...

Tercer problema, tot i que l'agència no es va posar en contacte amb mi fins ahir a última hora, si no hauria pogut aprofitar avui per fer la primera gestió ja que la family anava a Andorra, pel matí d'ahir, quan li estava donant voltes al tema, em vaig sentir malament, notava que l'angoixa se'm ficava al coll (tweet en directe) i des de llavors que no m'ha abandonat del tot, la nit l'he passada malament, aquesta tarda que hauria pogut descansar el cos no em responia, i així estic ara, amb maldecap i prenent valeriana a veure si què... No és estrany, doncs, que a les fotos del DNI hagi quedat amb una cara de delinquent que fa por, ja les pujaré demà...

No sé què em passa. Sospito que porto tant de temps bolcat en les històries de la feina que, quan m'han tret d'aquesta bombolla, m'he quedat completament sense aire. Que no sigui, també, que sense ser-ne massa conscient estigui depre per allò que ja sabeu i se m'hagin juntat una cosa i l'altra i.... bummmmm!!!! Ni flowers... Si ho torno a cancel·lar, encara que en realitat no poden fer cap tràmit fins que no els porti el DNI nou, a l'agència em prendran per boig, però em plantejo demanar-los que em tornin els diners i deixar-ho estar, així de malament em trobo...

I una altra cosa. Avui he estic a cinc llocs (a Tremp he anat al Corona i a Elèctrica Font, aquí a Sort a l'Orri, Juanmartí i Nadal) demanant per un adaptador/transformador per usar-lo allà i enlloc no sabien de què els parlava... Pel que veig a Internet, però, és relativament fàcil trobar-los allà, de manera que no em quedaré sense poder carregar el mòbil, espero.... Però m'ha sabut greu que no sabessin de què anava la història, se m'ha quedat cara de pasmarote... En fi, què hi farem.... Me'n vaig a donar una volta amb el Green a veure si donant-me l'aire...

Wow! Dos entrades en menys d'un mes! Torno al bloc? No hi compteu pas gaire... Des que sóc a Facebook i Twitter, i encara diria més, des que dedico gairebé cada dia mitja o una hora a actualitzar el SORT ACTUAL, que no m'hi dedico... Òbviament aquest últim em treu temps, tot i que no és excusa perquè m'hi paso força més estona connectat que la que l'hi dedico, i els dos primers em permeten desbravar-me sense esplaiar-me gaire, compartint vídeos a Facebook o deixant anar refilets a Twitter, cosa que faig a diari....

Ara bé, des que el Dan va marxar... Entre setmana no hi penso gaire, ¿com podria fer-ho si molts dies treballo gairebé una dotzena d'hores?, però el sentiment de pèrdua i el canvi de costums que implica se'm fa molt més present el cap de setmana, sobretot per les estones que hi dedicava a voltar pels camps i els carrers, entre dos i tres hores cada dissabte i diumenge. En canvi, ara per ara, per sortir i passejar una mica, gairebé m'he d'obligar a mi mateix, i això que pocs dies després que passés allò m'agafaven rampes per tot arreu per haver perdut el costum...

Se m'acudeix, per quan torni de vacances, un tema relacionat amb feina que em pot ajudar a omplir part d'aquest temps (pista: els meus usuaris ho demanen amb freqüència), i per l'altre cantó, bé prou hauré de fer un pensament... Però és que passejant sol em fa l'efecte que se'm queda cara de xut (o mussol), altres alternatives que tinc disponibles no em vaguen gaire, i si bé de més jove, abans de tenir gos... és a dir, que em remunto com a mínim a vuit anys enrere... m'agradava molt agafar lectura per anar a llegir a un racó dels boscos que envolten Sort, ara no em pas la mateixa il·lusió... L'altre dia m'ho rumiava i em preguntava el perquè i és força senzill: quan feia això mateix en temps de l'IES, per exemple, possiblement fos per "fugir" de la colla de gent que èrem a casa i buscar la tranquilitat que sempre ve de gust per llegir; ara, en canvi, que estic sol a casa meva, guina gràcia té llegir sobre una roca dura i amb les formigues passejant-se per les teves cames quan ho puc fer tranquilament i còmodament assegut als sillons o estirat al sofà? I si em ve de gust, quan fa calor, em puc treure roba i tot! O potser és, senzillament, que he perdut aquell romanticisme de quan som criatures acabades de sortir de la closca i que em va fer passar i hores i hores enmig del bosc, llegint en veu alta i tot...

Canvis, forçats per les circumstàncies però canvis. M'hauria d'esforçar més a interactuar amb l'exterior, ara que ja no tinc l'argument de he d'anar a treure el gos!, però tampoc no és que em senti massa inspirat, francament... Ja veurem!

Fa uns anys, Sant Joan es va emportar la Dama... qui se'n recorda, ara, d'ella? Jo mateix amb prou feines tinc un parell de fotos i prou, llavors no hi havia mòbils chachi-guais com ara, ni tenia càmara, etcètera... Enguany, la Festa Major se m'ha emportat lo Dan... Carai, no?!

Però, qui era el Dan? Va aparéixer a la meva vida el juliol del 2003, poques setmanes després que la Dama, que s'estava a casa meva des que m'hi vaig anar a viure pels volts del Mundial de Rodeo del 2001, se n'anés. La primera vegada que el vaig veure s'amagava de la calor sota un cotxe de la Borda d'Arnaldo, a Montardit de Baix; tenia si fa no fa un any d'edat i no estava clar si l'havien abandonat a la zona o si havia baixat de la muntanya, teníem sospites fundades que potser era del Terrisses, que me'l demanava sempre que ens veia i li deia Moret, però ves a saber, també podia ser que només ho fes per emprenyar...

I així va ser que ens vam convertir en parella de fet, perquè hem viscut ell i jo sols a casa aquests darrers sis anys. Quan me n'anava pel matí, udolava per l'escala. Quan tornava per la nit i em sentia pujar per l'escala, esgarrapava amb alegria la porta i les parets... i les deixava fetes pols, és clar, però a mi tant m'era. Perquè, els moments que tots tenim en què m'enfonsava anímicament i em podien la soledat i la buidor no duraven gaire, just fins que l'havia de treure i recordava que sí, que jo li importava a algú, ni que fos per l'interès de passejar per fer les seves coses, menjar i dormir en una manteta dins una llar tranquil·la, no pas sota els cotxes al carrer o en un racó del bosc.

Tot anava molt bé, era un gos tranquil i de bon caràcter que pràcticament mai no em donava disgustos i jo ja tenia la meva vida organitzada al voltant de les seves rutines. Però al cap d'uns anys van començar a passar coses que em feien preguntar-me com s'havia criat, i si haver-ho passat malament llavors (és una suposició) no li estava passant factura a mida que s'anava fent més gran, si bé els gossos d'atura poden arribar als 15 anys o més.

Fa un parell d'anys, ja em va donar un espant sensacional un matí que en lloc de saltar sobre meu per sortir al carrer es va quedar estirat a terra i es negava a moure's (enllaç); va acabar sent només una indigestió per haver menjat massa ossos que havien sobrat d'un guisat al Coyote. Per la mateixa temporada, va començar a perdre la visió d'un ull, queratoconjuntivitis o llàgrima seca, falta de llagrimeig que provoca una ferida a la pupil·la; tenia tractament crònic amb una pomada, però no em feia l'efecte que funcionés, al Dan no li feia gens de gràcia i no s'ho prenia bé que li remenés l'ull i a mi em va agafar en una època que m'aixecava abans de les set del matí en ple hivern per anar a treballar, de manera que ho vaig deixar còrrer. I finalment, la primavera de l'any passat, van començar els atacs epilèptics i/o convulsions, mai no va estar del tot clar (enllaç i enllaç).

Un cop vam començar llavors el tractament amb fenobarbital, un barbitúric que li barrejava amb els iogurts o amb pernil dolç, semblava haver-se estabilitzat. La tardor i l'hivern els vam passar sense incidències, però aquesta primavera, quan van començar les calors al maig, ja hi vam tornar a ser. Primer s'hi va trobar la keli, i em semblava que s'havia confós, fins que em va despertar a mi una matinada. D'acord amb la veterinària, com que la presència terapèutica del fàrmac a la sang era baixa i el fetge no estava tocat, que és un perill greu en aquests casos, li vam augmentar una mica la dosi del medicament. Al cap de pocs dies, mentre jo era de vacances però m'havia quedat a casa perquè no em fiava de deixar-lo amb ningú, una nova tongada d'atacs... Nova pujada de la dosi, i creuar els dits.

I així havia passat el juliol, més o menys tranquil, fins que tot just arribada la Festa Major (casualitat o li afectaven els sorolls?, o a l'animal el trastocaven les meves males ones pel mal rollo que em dónen aquestes coses? ai...), comença el cap de setmana a vomitar sense parar, entre dissabte i diumenge ben bé una dotzena de vegades. Primer va treure el menjar, després l'aigua que bevia i no aconseguia retenir i més endavant ja treia (pobre!) la bilis... Em va angoixar que no fos una intoxicació hepàtica causada pel tractament, però no era l'opinió de la veterinària, ja que només un mes enrera totes les lectures, es va fer una anàlisi a fons, eren correctes, i es va inclinar en canvi per una gastritis de causa desconeguda, potser l'aigua del riu o alguna cosa dolenta que hagués trobat pel carrer. L'animal estava molt dèbil, no demanava per sortir, baixava un a un els esglaons quan normalment ho feia corrent davant meu i quan portàvem uns minuts caminant, es plantava al terra i el deixava descansar uns minuts per fer marxa enrera i tornar a casa...

Després d'un estira-i-arronsa amb el tractament que em prescrivien i que no m'acaba de convèncer (injectar jo?), el vaig aconseguir estabilitzar amb Primperan i un reconstituent per gossos que, potser no em creureu, és igual al Red Bull en color i olor, òbviament no l'he tastat. Ahir a la nit ja em semblava veure'l més animat, i fins i tot es va atrevir a menjar una mica de pernil dolç; aquest matí estava pràcticament normal, afamat i amb ganes de sortir al carrer, de manera que, si no hi havia novetat, tenia previst de comprar-li carn de pollastre per fer-li al migdia o al vespre el primer menjar sòlid des de dissabte passat.

I en això estàvem, quan m'he escapat un moment de la feina a mig matí per fer-li prendre el Primperan i el sèrum i me l'he trobat tot mullat després de pixar-se a sobre mentre convulsionava i absolutament desorientat, com si s'hagués quedat cec i donant-se cops contra la paret al no veure-hi; de fet, mentre em feia càrrec de la situació, ha tornat a convulsionar i li he hagut de fotre dos xutes de diazepan per aturar-li, cosa que òbviament no m'ha resultat fàcil perquè no deixava de moure's.

Ja després d'augmentar la dosi l'última vegada, m'havia fet a la idea que si no s'estabilitzava no podíem continuar així indefinidament, perquè corríem el risc que l'acumulació de convulsions li acabés afectant alguna neurona (de fet, l'estiu passat arrossegava lleugerament una pota i em feia l'efecte que li venia d'això, amb el temps se li va acabar "curant") i el deixés en molt mal estat o, pitjor encara, que algun dia, al tornar a casa de la feina on m'hi passo unes deu hores diàries, i si no havia patit la crisi de matinada o havia tingut la sort com avui que li podia aturar a la meitat, me'l trobés mort.

He trucat a la veterinària i m'ha donat hora per avui mateix, al final de la tarda perquè passés el mínim de calor en el viatge. Quan ha arribat al migdia, però, m'han sobrevingut els dubtes, perquè se'l veia totalment recuperat tant de la gastritis com dels atacs del matí, com si no hagués passat res. Quina relació tenia una cosa amb l'altra? Hauria convulsionat si hagués menjat amb normalitat aquests dies? Com que no es sabia amb seguretat la causa de les convulsions un cop descartats els sospitosos habituals (dèficit de sucre, calci o potasi) i gairebé amb seguretat que fos un tumor cerebral (perquè en més d'un any des de la primera vegada el més normal és que ja se l'hagués carregat), em preguntava si afegint un suplement vitamínic a la seva dieta (una micebrina, vaja) corregiríem el desequilibri i ens en sortiríem... I és que veia una relació entre el poc menjar (potser els animals no es queden desganats i no mengen tant quan arriba la calor, just quan li comencen els atacs?) i les seves crisis...

L'he banyat per treure-li el pixum de sobre, he rentat el cotxe perquè estigués el més fresquet possible i hem anat, aquesta tarda, a fer el passeig normal de cada matí, pujant pel bar del Pont fins a l'inici del camí de Pernui i després fer un bucle per les primeres cases de la Borda de Paisan. L'últim passeig? Potser no, aquella idea de les vitamines em ballava pel cap i li havia d'exposar a la veterinària...

Però quan ja baixàvem en cotxe, a l'alçada de Pobla, l'he sentit patejar el maleter. Estava tenint una altra convulsió? No ho puc saber, però després treia el cap del seu habitacle i s'ho mirava tot sense cara d'entendre res, possiblement no s'explicava on es trobava per la desorientacio que sempre patia després de cada crisi. Però no ho sé amb seguretat, potser eren moviments del tot innocents, si bé la resta del viatge se l'havia passat pràcticament sense moure's, com feia normalment quan baixàvem a Tremp.

En arribar, li he comentat això a la veterinària, però també la idea de les vitamines. Per la seva banda, ha afegit que continuàvem tenint marge per augmentar la dosi del barbitúric i mirar d'estabilitzar-lo, afegint ara al còctel bromur potàsic per augmentar-ne els efectes. El meu dubte, si de cas, era si tenia experiència amb casos similars i com havien evolucionat. Havien acabat malament, morint d'un atac? O s'estabilitzaven? Segons em deia, normalment passava això últim, si bé no es podien descartar els atacs de tant en tant, ja que, al cap i a la fi, no se n'havia trobat la causa subjacent i només es tractava el símptoma, les convulsions...

La resposta a aquest dubte, curiosament (o no?, creieu en el destí?, jo sí...) ens l'ha donat ell mateix, perquè mentre fèiem càbales, plantejava preguntes i es calculaven dosis i posologies, ha tornat a tenir un atac, el quart només en 12 hores. Ja no hi havia res a fer. L'hem pujat a la taula d'operacions, la veterinària fins i tot ha observat que s'havia fet un petit tall a la llengua mentre convulsionava, i mentre jo li aguantava el cap perquè no veiés l'agulla i em brollaven les llàgrimes sense parar, li han col·locat el vàlium, m'ha semblat sentir que 30 mg... Un es pregunta de vegades perquè amb els gossos és tan fàcil i amb les persones no ho és gens, aixo del vàlium...

He estat un bon amo? Penso que sí... Quanta gent coneixeu que tingui tres rutes diferents per passejar el gos? O quatre, molts caps de setmana... Una pel matí, una pel migdia i una altra per la nit, variant traçats i allargant-se o escurçant-se segons les estacions... Saludant a la gent dels Horts quan pujàvem a Santa Anna, als nois i noies del Pavelló d'Esports quan ens remenàvem per aquella zona, al Rocco, el gos de JAISFI, i a les dues gosses del Juanjo, que li feien moltes nyigui-nyogues, quan baixàvem pel barranc de Pietat... Penseu en els gossos que pràcticament només coneixen el camí de pujar i baixar del riu o els de ciutat el carrer per anar i tornar del parc, si tenen sort i tenen un parc a prop de casa... O en gossos com el que va morir atropellat fa un parell de matins, per no anar lligat pel poble... Però també penso que tinc moltes coses a fer-me perdonar, ja en donaré detall, i em quedarà el dubte i el mal de cor de si l'hauria pogut salvar si hagués gestionat millor la gastritis o el que fos d'aquest cap de setmana (o si haguèssim provat amb el reiki, Núria, si em llegeixes!)....

Sento, mentre escric això i vaig carregant fotos al Facebook (enllaç públic encara que no en sigueu socis!), que alguna cosa se'm fica als ulls. No és fum, és quelcom d'humit i salat.



I també sento sorolls a casa que, de ser-hi el Dan, no hagués dubtat que els feia ell. Cruixits, fresses que deuen venir dels veïns o del carrer. Aquesta nit serà llarga, i les properes també...